La reforma de la Constitució o de com ens prenen el pèl

Article d’opinió del nostre company Vicent Guerola publicat al Periòdic d’Ontinyent el passat 10 de setembre.

El passat 23 d’agost, J. L. Rodríguez Zapatero, president del Govern Espanyol, va anunciar la “seua” voluntat de reformar la Constitució Espanyola. La idea immediatament va entusiasmar el líder del principal partit “opositor”, Mariano Rajoy. En un temps rècord, vora 2 setmanes, el Congrés espanyol, en un atac de diligència sense precedents, aprova la reforma de l’article 135 de la Constitució.

La pregunta que ens fem alguns és: a què obeeix aquesta reforma, realitzada en plenes vacances estivals, sense a penes debat, sense convocar un referèndum, sense unanimitat parlamentària, d’esquenes a la ciutadania i amagant a l’opinió pública l’aspecte més important del seu contingut?.

Per a respondre aquesta qüestió, analitzem primerament el funcionament del sistema financer europeu. El Banc Central Europeu (BCE), al contrari que la Reserva Federal americana, té expressament prohibit als seues estatuts concedir préstecs directament als Estats. El BCE presta diners a les Entitats Financeres Europees, a tipus d’interés molt baixos (al voltant de l’1 o 1,5%) i són aquestes Entitats les que compren deute públic dels Estats, però a tipus notòriament més elevats (els bons grecs a 10 anys es cotitzen al 12% d’interés, els espanyols han arribat al 6%). Sens dubte, un bon negoci.

L’únic risc que tenen aquestes Entitats Financeres, principalment bancs francesos i alemanys, és que els Estats no puguen fer front al pagament del deute. Que facen fallida. Per això estan desfent-se del deute grec… que està recomprant el BCE. Té algun sentit aquest despropòsit?.

Els especuladors financers, a través de les seues “eines” (anomenades FMI, BCE, Comissió Europea) pressionen els estats “perifèrics” (Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia, Espanya) a efectuar brutals retalls socials per tal de “compensar” la baixada d’ingressos provocada per la recessió i la crisi. Ningú no parla d’augmentar els ingressos, d’impulsar el creixement o de potenciar l’Estat del benestar. No, la prioritat és retallar… despeses socials.

En aquest escenari, i quan alguns economistes llancen propostes agosarades però realistes com negociar amb els creditors per a reduir o anul·lar el deute, en alguns casos considerat il·legítim, apareix la necessitat de reformar la Constitució Espanyola. En la nova redacció de l’article 135 figura, explícitament, que la prioritat absoluta de les administracions serà satisfer el pagament dels interessos i el capital del deute públic. No la sanitat, no l’educació, no la creació d’ocupació, no la dependència, no la protecció social, no les pensions, no. La prioritat absoluta és que els bancs que han comprat deute espanyol cobren quan toca. Resulta, doncs, evident a qui beneficia aquesta reforma i per què s’escamoteja aquest aspecte –la clau de la mateixa- a l’opinió pública espanyola.

Alternatives per a reduir el dèficit públic, n’hi ha: finançament directe als Estats per part del BCE, augmentar la imposició a les rendes del capital fins a igualar-la a la dels ingressos del treball, combatre el frau fiscal i l’economia submergida, taxa a les transaccions financeres internacionals, prohibició expressa d’operar en paradisos fiscals, establir aranzels a bens i serveis provinents de països que no respecten els drets laborals o mediambientals, …

Però no hi ha voluntat d’aplicar aquests mesures. Els interessos del PP, del PSOE i també de CiU –momentàniament fora de la foto- seran inconfessables, però de cap manera són desconeguts. El lamentable ”espectacle” de la reforma de la Constitució Espanyola mostra a les clares com la crisi actual no és sols econòmica, també democràtica. El destí dels pobles no es forja en els parlaments, sinó en les oficines del BCE, el FMI o de la Comissió Europea. Fins quan?

Ara més que mai es fa palesa la necessitat de convergència dels moviments socials que destape els enganys i esperone la indignació, la protesta i la rebel·lia. Ja hi ha prou que ens prenguen el pèl.