Alguns cervells del banc, no només dediquen el seu temps a la invenció de termes i sistemes exòtics per aplicar al personal del BBVA: a més, pretenen que ens creguem els seus deliris com si tinguessin alguna relació amb la lògica i la realitat.
Sempre hem dit que l’intricat sistema d’incentius i avaluacions del banc és
un mecanisme presumptament sofisticat per arribar als resultats dels «momios»
de tota la vida: que cobri qui vol el banc i les quantitats que vol el banc.
Els canvis que es van introduint any rera any tenen un patètic objectiu:
evitar la successió de sentències (moltes del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya) que condemnen el seu caràcter discriminatori
i la manca absoluta d’objectivitat.
Recentment, el sistema s’ha vist enriquit amb una valuosa aportació:
ja no només es tracta d’avaluar-nos, puntuar-nos, establir la nostra
posició en diversos rànquings, etc; ara, aquests cracs de la parapsicologia
més casposa han decidit «catalogar» tots els empleats. Han
establert sis categories: molt destacat, destacat, bo, normal, regular i dolent;
qui queda com regular o dolent ha de carregar amb l’adjectiu de «desajustat».
Com s’estableix la catalogació? Els directors d’oficina i caps de departament
(sempre amb la carinyosa supervisió dels superiors respectius) han de
situar cada treballador en una de les sis categories. Seria com l’antiga nota
de «conducta» de l’ensenyament primari de fa quaranta anys: podies
ser molt bo en física o història, però si xerraves massa
a classe suspenies «conducta».
El problema més gran és que aquesta catalogació pot tenir
efectes molt més importants que el cobrament o no d’un incentiu al febrer.
Diversos companys, encara no sabem quants, catalogats com «desajustats»
rebran una carta del banc que els recrimina el seu «talante poco colaborador»
i els fa objecte d’un «apercibimiento». I això ja és
molt més seriós.
CC OO hem demanat la retirada immediata de la carta (reproduïm i adjuntem
escrit), però el Banc es nega a rectificar.
La carta no fa cap referència al Conveni, que en els seus articles 50
a 55 estableix la classificació de faltes i sancions, però té
un clara voluntat sancionadora. Per això volem insistir en la importància
que la gent que rebi la carta faci el següent:
- Primer, o no firmar l’acús de rebut de la carta o firmar-lo escrivint
únicament «REBUT I NO CONFORME». - Segon, posar-se en contacte immediatament amb CCOO per a redactar la contesta
pertinent al banc. Cap carta ha de quedar sense resposta, seria perillós.
Aquesta és la resposta immediata, però hi ha més consideracions
a fer.
Primera, la catalogació és una nova arbitrarietat pura i dura.
No està basada en res més que en l’assignació discrecional
a cada empleat d’una etiqueta.
Segona, són els directors i caps de departament, que son professionals
del negoci bancari però no d’altres disciplines, qui han estat encarregats
d’aquesta penosa tasca. Ni tan sols tenen perquè acceptar-la, perquè
no és la seva feina, però en qualsevol cas han de saber que les
seves catalogacions poden ser l’excusa que utilitzi el banc per aplicar als
seus companys i companyes sancions que, ara, són una carta de «apercibimiento»,
però que en el futur podien deixar algú sense feina (només
cal recordar el que està passant al SCH, on per cert els acomiadats també
carreguen amb l’etiqueta de «desajustats»: coincidència?).
Tercera, hi ha molts més companys i companyes que consten com «desajustats»
i que, de moment, no rebran la carta. Així, doncs, el banc sembla prendre’s
el tema com una prova pilot. En funció dels resultats, decidiran com
continuen. Per tant, no és un problema que afecti només els receptors
de la carta: afecta tothom. Perquè, sempre que s’estableix una classificació,
hi ha algú que queda l’últim. I quan l’últim és
expulsat, el penúltim passa a ser l’últim, i així successivament.
Quarta, no podem acceptar, i molt menys sentir-nos culpables per, una catalogació
arbitrària fruit de la ment malaltissa de quatre pseudopsicòlegs
de «mercadillo». Aquests sí que tenen severs desajustaments
intelectuals i emocionals. I ningú honest ha de voler jugar el seu joc
macabre, on guanya qui aconsegueix tenir les persones del seu ambient laboral
atemorides, sumises i incapaces d’actuar com persones adultes i lliures.
I volem fer un avís molt seriós. No estem parlant
d’un 1% d’augment salarial, o de si em donen tant o quant a canvi de les residències.
Estem parlant de la possibilitat d’acomiadaments. I, davant d’això,
CCOO ho tenim molt clar: farem tot el que calgui per aturar aquesta bestiesa.
I quan diem «tot», volem dir tot (queda clar, oi?).
Si algú té obsessions fetitxistes pels rànquings, nosaltres
també en podem fer, de rànquings. Per exemple, un de desajustadors:
qui vulgui carregar amb la responsabilitat de facilitar l’acomiadament d’un
company, no ho farà de franc. I el premi als desajustadors es pot lliurar
personalment, a la seva pròpia oficina o departament, de forma pública
i multitudinària.
Prejubilacions congelades i no negociades, beneficis socials pendents d’homologar,
pressions continues i prolongacions de jornada, incentius i avaluacions discriminatoris
i arbitraris, trasllats sense respectar les condicions del Conveni,… Ja
tenim prou feina per fer del BBVA una empresa decent amb els seus treballadors.
El tema dels desajustats, i les seves possibles conseqüències, passa
de mida i no pensem tolerar-ho.
Per acabar, un compromís solemne: CCOO ens prendrem
l’enviament de les cartes com una amenaça d’acomiadament, i actuarem
en conseqüència.
Seguim treballant, seguim lluitant, seguirem informant.
12 de Maig de 2004
Campaña de Prejubilaciones